Al Fabra el que és del Fabra

"Uno, dos y tres, ¡¡cambio de juez!!"… sembla un joc però és real, li toca la loteria i surt a un programa d'humor per a seguir fent riure els contribuents (paga, poble). La seua última acció ha sigut la d'estar orgullós de ser representat a una estàtua megalítica a prop del seu aerotort.

No cal dir que el seu sicari més fidel i artista del Règim, Ripollés, ho ha fet com un homenatge a una persona que tant ha fet per ell… perdó, per posar Castelló al mapa i -de passada- esborrar alguns llocs bonics "donde no iba nadie" per a construïr aeroports innecessaris i camps de golf per a un turisme elitista i allunyat de la nostra trista realitat.

Bé, cal dir que la natura és sàvia (i la gent idiota), i si als llocs on no n'hi ha ningú n'hi han reserves naturals no és per tocar els ous, però clar, la lògica neoliberal i tardofranquista representa la seua nova bufonada mentre que el poble (humil i servil) li segueix donant tota la confiança a aquesta semideitat que ha sobreviscut a la cua de donants de fetge.

Però no patiu (i visca la crisi), senteu-vos a veure Sálvame… o era Salvados? i agafar-vos a conya la crua realitat, vergonyós passat i tenebrós futur del que trieu, foteu-vos unes rises dels rojos i ale, a passar per caixa per pagar una vergonyosa escultura que faça passar vergonya els castellonencs durant dècades.

Que un programa d'humor faça el que no gosa fer el telediari si que és de traca… país de pandereta, au, mone a unflamos a flan.

Mourinho Ite Domum

Hasta en Roma lo hacían, ¡oiga!

Quan n'hi havia cap problema o escàndol polític sacsejant la República, els romans recorrien al panem et circenses, i això ens porta a pensar: som romans? són casualitats de la vida? o no? dona molt que pensar.

Després d'una de les revelacions més brutals per part de Wikileaks sobre la diplomàcia Yankee i el servilisme europeu i -sobretot- espanyol, la gent s'ha tirat de cap per a veure el gran event anomenat futbol, que donarà que parlar durant mesos mentre els d'Assange es repensaran si tornar a donar cap informació a un país tan subrealista com l'estat espanyol.

Dona igual que els pressumptes socialistes hagen tranquilitzat els americans sobre l'immunitat dels seus soldats mentre per l'altre costat hagen fet el mateix amb els familiars de José Couso i la seua causa oberta contra l'assassinat indiscriminat (Cristiano Ronaldo ha jugat molt malament)… què va, dona igual també l'intercanvi de presos de Guantanamo com si fòren cromos (Mourinho deuria estar avergonyit).

Dona igual que un 70% de les baixes Afganistan hagen sigut danys col·laterals (Villa Maravilla), total són moros, que ens lleven la feina i han vingut a milions al nostre país per aprofitar-se de la nostra Seguritat Social, subvencions i per aprofitar-se de la futura intervenció de l'FMI al nou estat tercermundista (ja ho era)… clar…

Què estem locos?

Mestissatge i Crisi

La xaranga de Cetmes de Río de Janeiro, a punt d'actuar a les Festes de la Vila

Ja està ací i ha vingut per quedar-se i, vist el vist, més val que no ho faça.
Qui ha vingut? vos preguntaréu… La Crisi, La Crisi…

Mola dir-ho eh?, sobretot quan estàs un dissabte fent unes birres a un local de moda en veu exageradament alta, creant un silenci al teu voltant al recordar-lis el que els (ens) espera a tots.

Però a mal temps bona cara, diuen per ahi, cal adaptar-se als nous temps, que en realitat semblen vells. Què cal re-obrir un garito al teu poble on anava la gent a pegar-se per a que ho torne a fer?… doncs es fa, és vintage, és cool i és retro alagana.

Què cal apretar-se el cinturó per a seguir portant vaques?… es fa, sense problemes però… què farem ara que els rodaors han passat de dir-se Maraia a dir-se Floren Popescu?… el mestissatge, estimats amics i amigues, el mestissatge també ha vingut per a quedar-se… i per a mal, com no.

No veiem joves fills de la Crisi, àrabs i romanesos, amb estètica punk-rock, ni tan sols emo i molt menys heavys, en canvi si que els veiem de maquinols i amb pentints de cendrer i cotxes tunejats, per què?. Les seues religions solen veure amb mals ulls les estètiques underground, però no el maquinolisme mes rastrero i incult… això deuria fer reflexionar els experts.
Podriem buscar la resposta a l'obscurantisme del sistema educatiu de l'estat espanyol però bé, seguint la nostra tendència delirant i pretenciosa, farem noves propostes que seran del vostre gust (o no).

Proposem que Festa la Vila passe a dir-se Festa la Crisi (visca la Crisi!!), i per a seguir amb la marcada tendència de globalització brutal convidar, per exemple, a la Xaranga do Cetmes do Bopés do Río de Janeiro, que tenen molt més ritme que les xarangues locals i aprofiten la seua sorollosa coreografia per matar els bous de forma ràpida i indolora… passa que algunes voltes algun tret perdut pot fer caure algun rodaor, però danys col·laterals sempre n'hi han.




La crisi ha reduït exponencialment el nombre de Audis i Porsche tot terreny, però els gitanos han passat d'organitzar combats de pollastres a combats de Pitbulls o… per a què vol un gitano un Pitbull?, per a caçar al parany? (d'això parlarem més tard). En poques paraules, no a tothom li va tant mal.

Els cadafals deixats als carrers de la vila, cases temporals per als homeless
Quina millor utilitat per aquestes estructures de ferro que acollir entre les seues entranyes a la gent del poble que no ha sigut desallotjada?, un cadafal, es mire com es mire, és un sostre. A més el homeless a qui li toque s'ha d'encarregar de mantenir-lo net i llest per als dies de glòria de la Festa la Crisi. Mentre eixos dies tinguen lloc, l'hoste serà allotjat a la casa de la cultura.

Bé, ompliria línies i línies amb més propostes, però ho deixarem per al pròxim episodi.

To be continued

I ara, què?

Acabat el mundial de futbol, l'octòpode Paul no s'acaba la feina. Ací el tenim contestant a la pregunta de: -Xe, Paul, com ara tu saps quin dels primers dirigents del PP anirà al talego?-

El Mundial de Futbol

LA BABOSA HILDEGARDA ELIGE A RUMANÍA PARA LA FINAL DE LA EUROCOPA

Hildegarda, la babosa adivina, ha elegido a Rumanía como ganadora de la final del mundial de Suráfrica. Con el problema añadido de que la teórica ganadora no ha jugado este mundial, Hildegarda ha apostado por Rumanía -"¿pero no es Andorra?"- dice dubitativo Retruécano,
el hombre que la recogió de un bosque -"porque la encontré sola y desvalida"- muchos años ha.

Hay que decir sobre Retruécano que era un aficionado a comer caracoles hasta que descubrió lo fácil que era cocinar a "los caracoles sin casita" (más conocidos como babosas).
Y de hecho es sabido que el papel de Hildegarda ha sido asumido por no menos de unos 3000 de estos conocidos moluscos gasterópodos.

Así pues, y pese a no haber acertado nunca absolutamente nada, Retruécano hace sus delirantes apuestas mientras se exhibe desnudo dentro de un barreño de metal.
Hildegarda se vio obligada a elegir entre las banderas de Andorra (Rumanía) y Prusia, pues cuando el último familiar directo de Retruécano fue a un colegio aun estaba latente el
imperio austrohúngaro.

Así pues, deseamos mucha suerte a Andorra (Rumanía) en la final que nunca será jugada.

La fulgurant epopeia d'Ildefonso Planelles i els caramels Pez.

La foto de perfil del Facebook d'Ildefons Planelles parla per si sola

Ildefons Planelles era un addicte als caramels Pez i als Escalofrios, que religiosament comprava tots els dies al kiosk de la cantonada quan baixava de l'escola. Poc sabia Ildefons que eixe vici de joventut modificaria per a sempre la seua conducta sexual adulta.

I és que a l'adolescent Ildefons Planelles no li la posava dura ni la xica més templà del terme ni les revistes coxinotes que la quiosquera dissimulava, hàbilment camuflades, al darrere de les poc freqüentades "muy interesante" o "miniaturas de objetos de tortura del S. XIV".

Així, mentre els seus companys es fèien pallots i compartien l'experiència amb les xicones de la colla, Ildefons es passava els dies pensant i enyorant els seus Escalofríos i caramels picants, fins que un dia, cuit com una rata i amb ganes de descobrir la seua identitat sexual, es va emportar al caminet del cementiri a MªDolores de la peixcateria (qui s'havia tirat a tota la colla).

Mentres Ildefons tractava inútilment de demostrar que era un homenot provant de mantenir una erecció poc motivada, va escoltar com la xica li dia "t'importa si em menge uns caramels mentres em claves la tita?", i ve't ací que MªDolores es va treure un paquet d'Escalofrios… no es sap que va ser abans, si obrir el paquet o veure's tota coberta de lefa de cap a peus semblant un Susu de crema.

Alucarda, tota la finor personificada

Des d'aquell dia Ildefons Planelles va tenir clar que era un fetitxista i dels bons, i no n'hi havia dia en que no s'emportara un paquet de caramels a la discoteca mentre tractava de conquerir a les fèmines que per allí es movien oferint-lis vetllades d'amor, caramels i ejaculació precoç.
Lamentablement no aguantava ni un assalt i es corria sols veure aguaitar un paquet de caramelos Pez a la ma d'una xica, i aquestes buscàven d'altres caramels amb efectes més psicotròpics, motius suficients per a fer dessistir un ja trentanyer Ildefons, que va veure amb bons ulls obrir un quiosc per compartir amb els habitants del poble aquelles llaminadures que tants orgasmes li havien proporcionat i retirar-se de la vida pública.

Ser un pervertit li va donar no pocs problemes econòmics, i més d'una volta havia de sentir els pares dient els fills "no aneu al quiosc, que eixe se la pela sobre les gominoles", cosa que Ildefons desmentia amb poca vehemència, tot siga dit, perquè en realitat ho feia.

Al final, i contràriament al que una persona normal pensaria, Ildefons Planelles va trobar l'amor quan un dia va pillar a Alucarda, una xica poc agraciada però amb unes mamelles colossals, fent-se un dit mentre fullejava un col·leccionable d'eixos que surten a l'era post-vacacional i que duia per títol "maquetas de objetos completamente inútiles diseñados durante las postrimerías del S. XIX". Tampoc va ser exactament amor a primera vista, doncs Ildefons va fer xantatge a Alucarda a canvi de sexe oral amb un collaret de caramelos Pez, però a la llarga van anar agafant-se carinyo i totes eixes coses.

Ende.